L’ideal clàssic

La reivindicació del classicisme i del Renaixement, que arrela amb força en l’obra de Salvador Dalí, durant els anys quaranta, neix d’un l’anhel profund de retrobar-se amb el vell continent, l’enyorada Europa, on no ha tornat des del seu exili als Estats Units el 1940. En obres com Desmaterialització prop del nas de Neró de 1947, aquest ideal de bellesa clàssic continua vigent, però adquireix una nova deriva arran de l’explosió de la primera bomba atòmica a Hiroshima, un esdeveniment que marca un abans i un després en la història de la humanitat i que sacseja profundament l’artista. Ho recorda anys més tard en el seu llibre Confessions inconfessables (1973): «L’explosió atòmica del 6 d’agost del 1945 m’havia estremit sísmicament. Des d’aquell moment, l’àtom va ser el meu tema de reflexió preferit. Molts dels paisatges pintats durant aquest període expressen la gran por que vaig experimentar amb la notícia d’aquella explosió. Aplicava el meu mètode paranoic-crític a l’exploració d’aquell món.» 

A diferència d’obres com Idil·li atòmic i urànic malenconiós (Núm. cat. P 606), que Dalí pinta el 1945 encara en estat de xoc i, en conseqüència, amb un to molt més apocalíptic i tenebrós, la pintura que ens ocupa sorprèn per la seva aparença serena i harmoniosa. L’interès de Dalí per la física quàntica i la desintegració de l’àtom es posa de manifest en la seva pintura a través de la desmaterialització de figures i objectes, que sovint apareixen suspesos i fragmentats. A l’escena, quatre personatges aïllats que semblen provenir d’altres èpoques contemplen, immòbils, la ingravidesa dels diversos elements. Són testimonis del naixement d’una nova realitat científica i del seu impacte  en la creació daliniana, que inaugura la seva pròpia etapa atòmica. 

Elements com el bust de Neró i el motiu iconogràfic de la magrana mereixen una atenció especial. D’una banda, l’emperador que associem amb la destrucció i l’incendi de Roma, símbol d’un poder devastador i arbitrari, pot llegir-se aquí com una al·lusió a la capacitat autodestructiva de la humanitat, amplificada amb l’arribada de l’era nuclear. De l’altra, la magrana, fruit vinculat des de l’antiguitat a la mort i la resurrecció, introdueix una dimensió simbòlica ambivalent: si bé pot evocar l’esclat i la dispersió del fruit, també suggereix un renaixement implícit a través de la disseminació de les seves llavors. L’artista dona forma així a una reflexió sobre la destrucció i la transcendència, i l’embolcalla de classicisme, «l’eterna font de bellesa antiga», perquè d’aquesta manera la por i la incertesa del seu temps són més suportables.